Identitat

Discurs de l’escultor Manuel Cusachs sobre la identitat i l’art


2 octubre 2014

Identitat Sant LlucFins el 2 de novembre es pot veure a l’Ateneu de la Fundació Iluro la Mostra d’Art Sant Lluc per l’Art dedicada enguany al valor de la identitat. Si algú no va poder assistir a l’acte d’inauguració aquesta és la conferència que va pronunciar l’escultor Manuel Cusachs sobre la identitat, l’art i l’artista:

“Senyor Alcalde,  President  de  la  Fundació  Iluro,  President  de  Sant  Lluc  per l’art, amics  de  Sant  Lluc,  sigueu   BENVINGUTS.

Tal   com  ha  dit  el  nostre  president  aquesta  exposició  col·labora  a  l’activitat

 “Mataró,  ciutat  de  valors “  obrint  les  portes  de  bat  a  bat  a  tots  els  aficionats  a  la  plàstica.

 VALORS  ha  dedicat  aquest  mes  de  setembre  al  concepte    IDENTITAT.  Aquesta  exposició  anyal  de  Sant  Lluc  hi  fa  referència  amb  una exposició  com  un  aplec  d’identitat  per  un  determinat  VALOR.

 Aquesta  generosa  actitud,  que  no  és  cap  candidesa,  pot  desavenir  criteris  tractan-se  d’art  evidentment,  però  també  en  pot  compensar  d’altres.  Aquest  gest  ens  porta  intentar  definir  quin és  el  resultat  de  la  identitat  en  l’ART  i  el  perquè  d’aquesta  actitud  tant  benigna  de  l’organització  en  l’exposició  d’enguany.

 Qualsevol  modest  observador  distingeix  al  primer  cop  d’ull  les  característiques  que  identifiquen  una  obra  d’art,  per  la  forma  visual  o  el  traç  dels  seus  volums:  així  identifiquem  i  diferenciem  el  caràcter  d’una  escultura  egípcia  d’un  Buda  oriental,  tanmateix  una  màscara  africana  d’una  mare-de-déu  romànica,  o  un  retrat  de  Velázquez  del  d’un  de  Picasso.  En  aquesta  identificació  hi  veiem  el  temps,  el  lloc  i  l’espai  físic  de  les variades  identitats  sense  cap  mena  d’esforç  acadèmic  que  ens  porti  al  dubte.

Vist  per  aquest  cantó,  les  arts  plàstiques  són  IDENTITATS. Identifiquen, testimonien  la  història,  la  pròpia  vida,  el  lloc  i  l’espai.

 Tàpies  en  la  seva  època  més  profundament  abstracte  del  seu  art,  incorporava  objectes  de  la  nostra  cultura  popular,  diríem  que  folklòrics  o  esgarrapava  el  suport  en  quatre  signes  vermells  identitaris  de  la  seva  catalanitat.  La  pintura  de  Miró  no  ho  necessitava  perquè  és  un  esclat  de la  realitat  mediterrània.  Per  posar  un  exemple  de  contrast  conceptual,  Dalí  no  va  desamparar-se  mai,  dins  la  seva  mentalitat  universal,  de  la  llum  i  del  paisatge  de  l’Empordà  o  que  el  gran  escultor  Arístides  Maillol  quan  es  va  lliurar  de  les  boires  de  París,  va  crear,  al  seu  Banyuls  natal,  ran  de mar,  uns  cossos  mediterranis  que  allà  no  podia  realitzar.

 Posaríem  infinitats  d’exemples,  però  n’hi  un  que  em  plau  per  aquest  tema.

És  el  retrat  que  Piero  della  Francesca  va  fer  al  comte  de  Montefeltro  i  la  seva  esposa  que  està  al  Museu  d’Urbino.                                             

És  un  díptic  lluminós.  Al  fons  dels  dos  caps  posats  de  perfil  hi  apareix  un  paisatge  equilibrat,  propi  de  la  Toscana,  envoltat  d’una  llum  diàfana.  Aquest  fons  de  la  pintura  és  una  autèntica  IDENTITAT.  Posa  les dues  figures  al  seu  lloc,  al  seu  espai  físic.  És  l’equivalència  anàloga  dels  personatges  al  seu  lloc  afí.

 És  el   VALOR  de  la  IDENTITAT.

 L’art  de  la  plàstica  té  la  pell  molt  sensible,  diriem  que  molt  fina.  Josep  Pla  escriu  que  la  identitat,  la  identificació  comença  per  estimar  el  teu  país,  per  petit  que  sigui.  En  uns  moments,  els  d’ara,  que  la  maquinària  uniformista  ens  envaiex,  que  ens  globalitza,  amb  una  voracitat  despersonalitzadora,  on  el  nostre  petit  país  sofreix  aquets  embats,  serà  bo  recordar  el  pensament  de  Joan Fuster  quan  ens  recorda  qui  som.  Diu   que  Catalunya,  als  Països  Catalans,  som  una  aglomeració  succesiva  de  gent  que  finalment  hem  decidit  ser  catalans.  I  continua  dient  que  la  tenacitat  de  ser  què  som,  que  no  deixar  de  ser  el  que  hem  estat,  de  viure   -o sobreviure-  amb  una Identitat  insobornable,  resta  al  nostre  abast.  És  el  parangó  als  exemples  que  hem  exposat.

 Aquets  pensaments  aparentment  simples,  que  ens  allunyen  de  ser  una  raça,  ens  porten  a  saber  qui  som,  d’on  venim  i  on  volem  anar.  Vol  dir  aquesta  reflexió  que  som  elitistes  per  conservar  una  identtat?  Segons  opina  George  Steiner  ser  elitiste  vol  dir  ser  respectuós:  envers  al  que  és  diví,  en  la  natura,  amb  els  nostres  congèneres,  als  éssers  humans  i  envers  la  nostra  pròpia  dignitat  humana.  Que  és  exactament  el  que  practica  aquesta  comunitat  que  és  casa  nostra. I  aquesta  manera  de  ser  es  reflecteix  en  l’art.

 En  posaré  dos  exemples  personals:  en  acabar  la  visita  que  els  alumnes  d’un  col·legi  de  Mataró  feren  al  meu  taller,  la  professora  els  va  suggerir  que  interpretessin  en  un  dibuix  el  que  havien  vist.  Aquella  mainada  era  el  reflex  exacte  de  l’heterogènia  ciutadanía  actual  de  la  nostra  ciutat.  Tots  parlaven  català  però  els  seus  dibuixos  no.  Vaig  poder  identificar,  sensa  cap  esforç,  la  seva  personalitat  ètnica.  Recordo  el  dibuix  d’una  nena  peruana,  d’una  altre  senegalesa  i  el  d’un  nen  marroquí  totalment  genuïns  de  la  seva  procedència.  Aquells  dibuixos,  que  no  tenien  res  a  veure  amb  el  que  havien  vist  al  taller  contenien  una  gran  dosi  de  personalitat,  d’identitat.

 Si  el  poeta  Punsola  buscava  identitats  que  sombolitzessin  Mataró  en  una  petxina,  una  vela  blanca  o  el  fum  de  les  xemaneies  de  les  fàbriques  o  del  tren,  Manuel  Cuyàs,  el  meu  mestre  de  dibuix,  els  buscava  en  els  pins,  en  les  atzavares,  els  canyers,  els  garrofers  o  un  matoll  de  mata.  Algun  dissabte  ens  portava  a  Agell  a  dibuixar  pins.  Que  difícil  que  és dibuixar  un  pi!

Quan  els  meus  pares  veiren  el  dibuix  que  havia  fet,  no  va  ser  necessari  que  opinessin,  per  la  cara  que  van  posar  evidenciaven  el  resultat.

 Van  haver  de  passar  molts  anys  per  comprendre  com  s’interpreta  aquest  arbre,  fins  que  vaig  visitar  el  museu  Van  Gogh  a  Amsterdam  en  una  secció  dedicada  als  seus  dibuixos:  la  carnositat  escardada  del  tronc,  l’anàrquica  ramificació  de  les  branques  i  la  transparència  del  fullac,  m’ho  va  explicar  un  artista  nascut  en  un  país  on  no  hi  ha  pins.

 Dic  tot  aixó  per  intentar  definir  la  identitat :  els  nens  de  l’escola  no  havien  perdut  la  particularitat  del  seu  origen,  com  no  crec  que  el  perdés  el  genial  pintor  en  identificar-se  plenament  a  la  llum  esclatant  de  la Provença,   perquè  el  seu  esperit  ho  necessitava  i  el  seu  país  no  podia  oferir-li.

 Molts  creiem  que  hem  tingut  la  sort  de  néixer  en  un  lloc  previlegiat.  D’altres  l’han  escollit  de  grat  o  per  força.  Catalunya  està  composta  per  una  comunitat  de  gent  que  ha  vingut  dels  quatre  punts  cardinals.  La  gran  cultura  ha  vingut  per  mar.  “ El  paisatge  absorbeig “  deia  Josep  Pla  referint-se  irònicament  a  la  immigració  a  Catalunya. La  llengua  és  potser  el  signe  més  identificador,  fins  i  tot  en  la  plàstica  perquè  reflecteix  una  manera  de  ser  autòctona. Tornant  a  Steiner,  adverteix  que  no  hi  ha  llengües  petites. Cada  llengua  conté,  no  solament  una  càrrega  de  memòria  singular,  sinó  també  una  energia  evolutiva  del  seu futur. La  mort  d’una  llengua  és  irreparable,  fa  minvar  les  possibilitats  de  l’home.  Europa  morirà  si  no  lluita  per  seves  llengües,  les  tradicions  locals  i  les  seves  autonomies  socials.

 Aquesta  observació  és  el  reflex  del  nostre  país,  amb  una  llengua  pròpia,  una  genuïna  manera  de  ser,  una  singularitat  identificada  en  un  espai  del  mediterrani.  Tanmateix  l’art  n’és  un  clar  exponent.

 Perquè,  què  és  l’art  sinó  una  exaltació  de  l’esperit  basat  en  la  cultura?  I  la  llengua,  no  és  l’esperit  d’un  poble?  Així  doncs  la  llengua  té  una  influència  emotiva  en  l’art.

 El  geni  d’Europa  és  el  de  la  diversitat  lingüística  i  social.  D’una  idiosincràsia  natural  que  sovint  converteix  una  distància  insignificant  en  una  divisió  entre  dos  mons.

 Un  exemple  d’aquesta  observació  la  tenim  en  l’art  sacra,  si  comparem  el  Museu  de  Lleida  Diocesà  i  Comarcal  amb  el  Museu  Nacional  de  San  Gregorio de Valladolid.  Els  dos  són  d’art  religiós,  però  hi  comprovarem dues  expressivitats   totalment   diferenciades.

 Arribats  aquí,  abans  d’acabar  permeteu-me  fer  memòria  pòstuma  dels  artístes  pintors,  escultors  i  dibuixants  mataronins  o  vinculats  a  nosaltres  com  a  VALORS  que  ens  han  precedit: PEPE   NOVELLAS,  EREMÀRTIR   VIADA,  EDUARD   ALCOY,      ROVIRA – BRULL,   GUERAU   CALÀBIA, EDUARD   COMABELLA,  MOISÈS   VILLÈLIA,     SANTI   ESTRANY, LLUÍS   TERRICABRES  ( en Terri ). També:     MANUEL   CUYÀS,  EMILIA  DE  TORRES,   JAUME   i    JORDI   ARENAS,  MARIÀ   RIBAS,  EUSEBI   VIDIELLA. Més  enrera:   LLUÍS   MUNTANER,      JOSEP   MARIA    RECODER,   ALFRED   OPISSO,  RAFAEL  ESTRANY,     JOAN   FINET,     ROS   BOFARULL,     MARIÀ   ANDREU, JOSEP   CUSACHS,     JOAQUIM   TORRES    GARCIA. I  més  enrere:   ANTONI   RIERA,    CARLES   PANYÓ,    COMAS  i   RAMON,    VICENÇ   PUIG,  ANTONI   VILADOMAT,     DAMIÀ   CAMPENY. Tota  una  nissaga  de  VALORS.

 Tota  la  gran  cultura,  la  pintura  i  l’escultura  més  universals  són  el  reflex  del  seu  lloc  d’origen,  de  la  seva  ètnia,  d’una  IDENTITAT  nascuda  en  un  espai  personalitzat  o  sota  un  campanaret,  com  la  petita  pàtria  d’Espriu  que  encercla  el  cementiri  de  SINERA.

 L’art  com  el  bon  vi,  brolla  de  la  terra,  de  la  seva  situació,  del  paisatge,  el  caràcter,  la  llum,  el  clima,  la  cultura,  la  llengua,  la  religió  de  cadascuna,  d’aquí   ve  la  seva  qualitat  i   la  varietat,  d’aquí  vénen  les  IDENTITATS  EN   L’ART.

 És  tot  el  que  volia  dir. Que disfruteu  d’aquesta  exposició,  que  com  hem  dit  és  l’exponent  de  l’afició  a  l’art  de  la  plàstica  a  la  nostra  ciutat.

 Gràcies  per  la  vostra  atenció.