identitat

Manifest: “El valor de la dansa tradicional”


13 setembre 2014

balll de gitanes

En la “Història universal de la dansa” de 1933, el musicòleg alemany Curt Sachs comença dient: “La mare és la dansa de les arts. La música i la poesia existeixen en el temps; la pintura i l’escultura ho fan en l’espai. Però la dansa viu en el temps i en l’espai. El creador i allò que es crea, l’artista i la seva obra, continuen sent en la dansa una cosa única i idèntica”.

I és que la dansa és per dret propi una de les primeres expressions humanes, fins i tot abans que el  llenguatge verbal es desenvolupés.  Així com el nadó expressa corporalment els seus estats de satisfacció i de desgrat que són percebuts pels progenitors sense emprar cap paraula, els nostres avantpassats van aprendre a expressar i a entendre el cos de l’altre. Un plor, una rialla, una cara trista, una carícia, un caminar lent i pesant, l’excitació de l’alegria… Hi ha una gran quantitat de manifestacions que poden ser percebudes pels altres i comunicar-nos situacions i sentiments.

En els orígens dels temps, en retornar de les caceres, els homes davant del cercle de la comunitat explicaven com els havia anat i mostraven el producte de la seva gesta. En els inicis d’aquelles explicacions es feien corporalment. Aquestes les manifestacions les podem trobar encara ben vives en algunes comunitats poc evolucionades de la nostra Terra, però no podem evitar de pensar en les nostres manifestacions del Ball de l’Ós del Pirineu, en què els homes del poblat s’organitzaven per abatre l’amenaça del ferotge animal.

D’aquí que la mímica i la gestualitat significativa, ha estat lligada a la dansa des dels seus orígens fins pràcticament els nostres dies. La separació definitiva de l’art de la mímica i el de la dansa es produeix durant el segle XVIII. És a dir, fa quatre dies dins de la història humana. Aquest deslligament ha permès a l’art de la dansa evolucionar buscant la bellesa del moviment, sense que aquest estigués subjecte a cap significat. Potser amb exemples ho veurem millor. La gestualitat com a mímica de moviments significatius la trobem especialment en el folklore, pensem en el Ball de la Civada en què s’imiten els moviments de sembra però també ho podem trobar en la dansa acadèmica, pensem en la Mort del Cigne que va interpretar Pàvlova, amb moviments que ens transmeten l’agonia de l’animal. En canvi el que normalment englobem sota  la denominació de dansa contemporània està farcida de moviments de bellesa dels quals emana solament de les possibilitats del cos.

Avui l’art de la dansa és divers. Si pensem en els actors haurem de pensar en el ball social i el ball com a espectacle, si pensem en la tècnica emprada parlarem de dansa clàssica, contemporània, el claqué, el bollywood, el folklore… Si pensem en la història parlarem de dansa antiga, de l’edat mitjana, del renaixement, de la dansa barroca o bé el que es balla a l’actualitat. Si pensem en la funció social el tema ens centrarem en la seva organització, com interactuen els seus components, en els rituals de passatge, d’acceptació de la comunitat, en el coneixement dels membres de la mateixa comunitat, en la demostració d’habilitats, l’exhibició…

Sigui com sigui, la dansa es reconeix com un art universal que aporta uns valors reconeguts. En primer lloc té:

El valor de ser un art escènic. És per tant un mitjà d’expressió i de comunicació, on és present el paper de la capacitat d’abstracció, la transmissió d’emocions, el desenvolupament del pensament o l’exploració de les possibilitats estètiques i expressives. I el fet que es pugui combinar amb diferents disciplines artístiques fa que sigui altament creativa.

El valor de ser Art integrador. La dansa és una forma de comunicar-se sense fronteres de cap tipus, un veritable llenguatge universal.

El valor de la salut. La base de la dansa és el cos. El moviment generat per la dansa ens proporciona beneficis directes sobre la salut. Ens aporta resistència, fortalesa muscular, flexibilitat, elasticitat, autoestima, estabilitat emocional i la sensació de benestar.

El valor educatiu. És un element clau per al desenvolupament integral de la persona i facilita l’aprenentatge. Les investigacions en el camp de la neurologia han manifestat la relació entre moviment i els processos d’aprenentatge. I és en aquest context que la dansa ajuda a expressar idees i emocions i potencia la capacitat creativa, l’autoconeixement, la integració, la responsabilitat, la memòria, la coordinació…

Però a més d’aquests valors generals a tota mena de dansa, la dansa tradicional o folklòrica hi afegeix el:

El valor de la identitat col·lectiva. La dansa tradicional és el producte i el reflex d’una societat concreta, d’un lloc, d’uns cossos, d’una manera d’organitzar-se i de comprendre l’entorn. Quan mirem la dansa  tradicional d’una comunitat, hi descobrim el seu moll de l’os. Podem entendre com són els altres pobles i practicant-la podem expressar com som com a poble.

I és que la dansa tradicional conté el pòsit dels segles, el llegat de la nostra història, on cada gest, cada moviment, la manera de moure’s, d’organitzar-se interactua amb la nostra societat.

Molts de vosaltres podríeu dir-me que en la dansa tradicional, en el folklore, hi ha molts moviments que hi són perquè sí. És ben cert, però també és més cert que molt sovint hi reflexionem poc en el que hi ha darrere o en la transcendència social que aquest ha tingut. Hi posarem un parell d’exemples.

De del punt de vista neurològic, la majoria dels humans som dretans. Direu, vaja, i què? Doncs que això determina l’habilitat manual majoritària amb la mà dreta. I, per tant, l’ús de les eines, dels ganivets, de les dagues o de les espases amb la mà dreta. Donar la mà dreta és avui a la nostra societat un símbol de benvinguda, d’amistat, però des d’antic, oferir la mà dreta desarmada, és un signe de pau, de franquesa. L’home ofereix a la dona la mà dreta com a signe de respecte i és aquesta posició en què les parelles es disposen a la plaça. I aquesta posició de dansa ha determinat moltes posicions de protocol. Encara avui en dia en alguns funerals els homes van a l’esquerra i les senyores a la dreta. O bé si hi ha discussió del llit matrimonial, la dona sempre té referència per ocupar el costat dret. Bé, pensareu que això una cosa del passat. Solament us hauríeu d’aturar a meditar perquè majoritàriament en el nostre món els voltants dels cotxes estan a l’esquerra. Sí, ho endevineu. Quan s’anava amb carro, amb tartana, o amb qualsevol altre mitjà normalment conduït per homes, les senyores ocupaven sempre la part dreta de la banqueta. Així és com la disposició de la parella, en determina i molt, alguns aspectes de la nostra vida quotidiana contemporània.

Tornem però al ball. Tenim la parella formada amb l’home a l’esquerra i la dona a la dreta. És un fet que l’home té més envergadura que la dona. I aquest fet determina que a l’hora de començar a moure’s, l’home deixi espai a la balladora i efectuï el moviment cap a la seva esquerra, evitant així tirar-s’hi a sobre. Aquests pas o passos cap a l’esquerra són amples perquè estan fets amb la mesura de les cames de l’home. La contestació o rèplica cap a la dreta es fa amb la mesura anatòmica de a dona. Els passos ara són més petits i, per tant, hi ha menys desplaçament. Doncs bé, això condiciona aspectes que tots coneixem bé. D’una banda els balls en rengle o rodons més primitius, com la sardana comencem cap a l’esquerra, simplement pel fet de seguir aquesta realitat fisiològica. Però també ha condicionat un dels aspectes de la interpretació musical del que anomenem música antiga. No sé si us heu fixat mai que en aquest tipus de música quan la frase es repeteix, la primera vegada és enèrgica i forta, mentre que en la repetició és més suau i fluixa. I és que deriva de la manera d’interpretar i acompanyar balls com les brandes. Els passos cap a l’esquerra estan remarcats amb una interpretació energètica mentre que els passos petits cap a l’esquerra, els músics els marcaven una interpretació més dèbil.

Anem pel segon exemple. Avui quan veiem un esbart densaire interpretant un espanyolet, al qual a més se li han afegit unes variacions coreogràfiques, pot passar-nos per alt la gestualitat medieval de l’amor cortès dels nostres trobadors. En l’espanyolet català hi trobem la gestualitat de la “imponitio manibus”, en què els balladors imposen les mans, en algunes versions mútuament convertint-se així en el cavaller i senyors i també a l’inrevés.

Resumint podríem dir que la dansa tradicional és el producte d’una col·lectivitat determinada, i per tant és el reflex d’allò que ha estat al llarg dels segles, de la seva manera de relacionar-se, d’organitzar-se, de sentir la vida, de les modes en el vestir o de les modes coreogràfiques, que han anat deixant el seu pòsit.

La dansa tradicional és, doncs, patrimonial. Conèixer, estimar, practicar, respectar en defintiva la dansa tradicional, no ha d’excloure en absolut el coneixement d’altres formes de dansa. Simplement perquè cadascú de nosaltres som diversos i perquè no ens hem d’oblidar de viure en el món que ens ha tocat viure.

Però tinguem present que per senzilla i simple que se’ns mostri, la dansa tradicional porta el valor del que hem estat i som com a poble, com a col·lectiu. Les demostracions de respecte, conservació i interès per part de la comunitat ens informa a l’hora, del grau de respecte que una comunitat té sobre ella mateixa.

Manifest escrit pel mataroní Pompili Massa en motiu de l’acte “Les danses tradicionals i els seus valors”